La sorra dels dies

N’ hi ha que es fan els estrets amb això de viatjar en vaixell, ara que l’ avió ens sobrevola com el símbol fugisser d’ aquesta època de lectures a mig fer, de maletes sempre plenes però sense res a dins. Tornar a casa després d’ un viatge de nou hores, Mahó-Barcelona. Intuir que el temps viscut ha estat i no tornarà, deixar enrere paraules, dites o mai articulades, pensaments que s´enfonsen sota tones de sal. I sentir que t’ allunyes, sentir el tacte dels records, cada cop més vius quan el vent dels dies et frega l’ esquena. Deixar anar-ho tot, de mica en mica i gota a gota, viatjar per la superfície de moments que ja no són, que marxen finalment, pero això encara no ho saps, ho intueixes, tens nou hores davant teu, el final d’ un llarg viatge que va començar ara fa cinc anys, quan encara tot plegat no era més que un joc, la vida per viure. I quan arribis i trepitgis la ciutat, pensa que ara el que et queda és el reguitzell d’ una etapa, i potser ploris, però de ben segur que somriuràs, tu sol, ara ja sense poder compartir-ho. Viatjar en vaixell per no sentir-se fora del temps. Abastar-ho tot, déu de la teva vida.